He sortit de Santillana a les 7 del matí. A les 7:20 tornava a Santillana. No és que m'hagi deixat res per veure, no podia caminar I he decidit anar a veure un dels poc edificis del poble que no havia visitat, l'ambulatori. Alla m'han atès molt amablement I la doctora m'ha dit que tenia tendinitis I potser fascitis plantar, que no sé el que és però fa mal a la planta del peu i hi ha moments que sembla que m'hi estiguin clavant agulles. Per això he anat directament a Comillas en autobús. Em quedaré dos dies a aquest poble de costa per fer una mica de repós I banyar-me una mica a la platja.
Com no tinc res a explicar sobre el camí d'avui m'agradaria parlar sobre los peregrinos o caminantes. Des que comences a caminar el Camino te n'adones que tens un estatus especial, la gent et mira amb respecte, et saluden I a les tendes o bars t'atenen amb rapidesa I sobtada amabilitat, estranyament tot això no passa quan vas sense la motxilla. Tothom et dóna indicacions, tot I que sempre has de multiplicar per dos la distància que t'indiquen. Sempre que un de Cantabria digui: " a un quilometro todo derecho lo encontrarás", sovint són dos quilometres o una miqueta més. Però aquestes són coses que s'aprenen en pocs dies.
Hi ha molt tipus de peregrinos, alguns fan el camí per motius religiosos, altres per viure una experiència diferent, altres s'ho prenen com un repte, però sobta la quantitat de gent que fa el Camino sola. I és que anant sol coneixes a molta gent. Aquests dies, als albergs, he conegut molta gent, persones de França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Bèlgica, València, Segovia, Toledo, Badajoj, Manacor, Granada, Coruña... gent de molts racons diferents. Amb alguns he petat la xerrada, amb altres hem anat a fer una cervesa o una sidra, hem compartit el sopar I experiències sobre el viatge. Ahir per la nit, a l'alberg de Santillana, un grup de tres homes que portaven 3 anys fent el Camino ens van cantar cançons de labranza, cançons de segar per a nosaltres. Un dels tres tocava la flauta I els altres cantaven, el vam apodar els Tres tenors. Les cançons eren molt divertides, recordo una d'un pastor a qui la seva dona posava les banyes amb el capellà del poble, vam flipar amb aquells tres caminants que orbitaven la seixantena. Aquesta és una de les moltes anécdotes que vivim entre nosaltres. Avui he conegut a dos cosins que estan fent un tros del Camino, hem compartit el dinar I parlant sobre la hospitalitat de la gent i els he dit la frase del títol que té l'etiqueta. Estan moltd'acord amb mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada