Buen camino!

Avui és el segon dia de viatge. He intentat fer l'entrada del primer dia i quan estava quasi acabada se m'ha esborrat. Passo de tornar-la a fer. En resum va ser un dia sorprenent, sobretot per la meva capacitat per caminar sense patir. Però això només ha durat un dia.
Després de dormir força bé amb l'ajuda dels taps, ja que l'habitació era "el festival del ronquido", m'he llevat a les 6:30, he esmorzat unes torrades carregades de mantega amb un bon bol de  café I he  començat el camí a les 7:30. El pròxim dia tindré cura de fer-me la motxilla abans de dormir I no trigaré una hora en sortir. Capullo!
He començat el camí I en veure les primeres vaques gairebé m'emociono. No cal dir que són les meves millors  companyes del camí junt amb multitud de llangardaixos, que s'espenten quan passo, I els corbs, els ocells més intel.ligents que donen un aire G.R.R. Martin al camino. Desde Güemes, poble d'on he sortit, fins a Soto el camí ha sigut horrible, 14 km d'asfalt amb dolor al peu dret des del minut 1. A Soto he agafat un ferri fins arribar a Santander. Cal dir que agafar el ferri és part del camino. El ferri m'ha servit per descansar I conèixer una noia molt agradable d'Oviedo. Un  cop a Santander, ciutat que ja coneixia, I sense ganes de  visitar-la, l'he creuat en direcció de Sta Cruz de Bezana. Dur, duríssim, durissíssim, així ha sigut el camí de Santander a Bezana. Carretera, molta carretera que no s'acabava mai, per moment tenia ganes de tirar-me a terra I que algú em recollís. Cal dir que un cop arribat a Bezana el camí fins a Boo de Piélagos ha sigut més amé. Camins d'asfalt entre falgueres m'han conduït al meu nou destí. A Boo he trobat un alberg molt acollidor on m'han rebut molt agradablemet. Després d'una dutxa, uns estiraments I un massatge a les cames he anat a dinar. He anat a parar a l'únic bar obert del poble. M'he menjat una hamburguesa boníssima acompanyada d'una gerra de cervesa. Després he anat a un parc a estirar-me una mica, s'ha de puntualitzar que un peregrí és com un sense-sostre però respectat, tothom t'admira I tothom t'ajuda, I si et veuen tirat en una parc ho troben la cosa més normal del món.
I què he fet després dedescansar? Doncs, tornar al bar. La Mari I el Justo, els amos del bar, són gent encantadora. He estat prenent unes cerveses amb ells I xerrant de difernts coses. Inclús he estat parlant amb la Rebeca, una nena de 5 anys, que m'ha ensenyat la seva particular forma de fer el pí. Com no m'he mogut del bar, he aprofitat per sopar, I ojooo, m'he menjat la millor tapa de sardines a la brasa de la història. Quin gust haver trobat aquest bar. Si un dia passeu per Boo de Piélagos no dubteu en passar pel bar Anievas I menjar una ració de sardines, espectaculars!
Ceratament, l'etapa d'avui ha sigut molt dura, però ha valgut la pena. Hi ha moltíssimes coses que em deixo d'explicar però haig de resumir una mica, sinó seria encara més pesat. Bona nit!