"Un peregrino es como un vagabundo pero respetado"

He sortit de Santillana a les 7 del matí. A les 7:20 tornava a Santillana. No és que m'hagi deixat res per veure, no podia caminar I he decidit anar a veure un dels poc edificis del poble que no havia visitat, l'ambulatori. Alla m'han atès molt amablement I la doctora m'ha dit que tenia tendinitis I potser fascitis plantar, que no sé el que és però fa mal a la planta del peu i hi ha moments que sembla que m'hi estiguin clavant agulles. Per això he anat directament a Comillas en autobús. Em quedaré dos dies a aquest poble de costa per fer una mica de repós I banyar-me una mica a la platja.
Com no tinc res a explicar sobre el camí d'avui m'agradaria parlar sobre los peregrinos o caminantes. Des que comences a caminar el Camino te n'adones que tens un estatus especial, la gent et mira amb respecte, et saluden I a les tendes o bars t'atenen amb rapidesa I sobtada amabilitat, estranyament tot això no passa quan vas sense la motxilla. Tothom et dóna indicacions, tot I que sempre has de multiplicar per dos la distància que t'indiquen. Sempre que un de Cantabria digui: " a un quilometro todo derecho lo encontrarás", sovint són dos quilometres o una miqueta més. Però aquestes són coses que s'aprenen en pocs dies.
Hi ha molt tipus de peregrinos, alguns fan el camí per motius religiosos, altres per viure una experiència diferent, altres s'ho prenen com un repte, però sobta la quantitat de gent que fa el Camino sola. I és que anant sol coneixes a molta gent. Aquests dies, als albergs, he conegut molta gent, persones de França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Bèlgica, València, Segovia, Toledo, Badajoj, Manacor, Granada, Coruña... gent de molts racons diferents. Amb alguns he petat la xerrada, amb altres hem anat a fer una cervesa o una sidra, hem compartit el sopar I experiències sobre el viatge. Ahir per la nit, a l'alberg de Santillana, un grup de tres homes que portaven 3 anys fent el Camino ens van cantar cançons de labranza, cançons de segar per a nosaltres. Un dels tres tocava la flauta I els altres cantaven, el vam apodar els Tres tenors. Les cançons eren molt divertides, recordo una d'un pastor a qui la seva dona posava les banyes amb el capellà del poble, vam flipar amb aquells tres caminants que orbitaven la seixantena. Aquesta és una de les moltes anécdotes que vivim entre nosaltres. Avui he conegut a dos cosins que estan fent un tros del Camino, hem compartit el dinar I parlant sobre la hospitalitat de la gent i els  he dit la frase del títol que té l'etiqueta. Estan moltd'acord amb mi.

"Normalmente el tercer dia es el peor" (caminant anònim)

Avui ha sigut molt dur, més del que em podia arribar a imaginar. Per començar he dormit molt poc. El "Festival del ronquido" I la incomoditat del llit no m'han deixat descansar gaire. He començat la jornada agafant un tren a les 7 del matí, s'ha d'agafar per creuar un riu. He aprofitat per passar-me un parell de parades I baixar a 14km de Santillana del Mar. Ha sigut un recorregut de patiment constant. El peu dret m'ha fet molt de mal, moltíssim, un mal que no se descriure, però que supera qualsevol tendinitis, capsulitis, trencaments musculars o merdes vàries que m'hagi fet. No he gaudit del paissatge, no he cantat com altres dies, no he xiulat, no he somrigut al veure vaques o ases, només he pogut patir. Quan he arribat a Santillana gairebé ploro del dolor que tenia, m'hagués tallat el peu si hagués tingut una serra a les meves mans. En canvi, per sort perquè sinó seria coix, he anat a la farmàcia on m'han venut unes taloneres de silicona que sembla que milloren una mica el dolor.
Fet tot això he anat a l'alberg on he deixat la motxilla per després anar a dinar una mica. I que millor que menjar un bon xoriço de senglar amb u a mica de pa. Cal dir que Santillana del Mar ni es santa, ni el llana, ni tiene mar però és maca de collons. És el poble més turístic de Cantabria I sedueix els visitants pels seus carrers I les seves cases, que encara conserven l'estètica I l'aparença medieval de segles enrera. No cal visitar res en concret a Santillana, només donar una volta pels seus carrers I deixar-te transportar  al segle XII. Però si no  oleu sortir de Santillana sense visitar alguna cosa aneu al museu de la tortura o de la inquisició, espai molt interessant on podem veure que cabrons eren els nostres avantpassats.
Aquí a l'alberg, des d'on escric, vas trobant sempre a la mateixa gent, et vas coneixent I sempre tens algú amb qui xerrar una estona, sobretot catalans, som una plaga. Cal dir que no m'avorreixo gaire I que estic gaudint dels moments de soledat.
Ara després d'haver-me fet un bendatge casola I de xutar-me una mica de droga en forma d'ibuprofé vaig a convertir-me en un home del medievo, preferiblemet un cavaller, I gaudir d'un dels pobles més macos que conec.
Per cert, perdoneu les faltes, però amb la tablet em salto moltes. Si ma mare llegeix això que em perdoni.

Buen camino!

Avui és el segon dia de viatge. He intentat fer l'entrada del primer dia i quan estava quasi acabada se m'ha esborrat. Passo de tornar-la a fer. En resum va ser un dia sorprenent, sobretot per la meva capacitat per caminar sense patir. Però això només ha durat un dia.
Després de dormir força bé amb l'ajuda dels taps, ja que l'habitació era "el festival del ronquido", m'he llevat a les 6:30, he esmorzat unes torrades carregades de mantega amb un bon bol de  café I he  començat el camí a les 7:30. El pròxim dia tindré cura de fer-me la motxilla abans de dormir I no trigaré una hora en sortir. Capullo!
He començat el camí I en veure les primeres vaques gairebé m'emociono. No cal dir que són les meves millors  companyes del camí junt amb multitud de llangardaixos, que s'espenten quan passo, I els corbs, els ocells més intel.ligents que donen un aire G.R.R. Martin al camino. Desde Güemes, poble d'on he sortit, fins a Soto el camí ha sigut horrible, 14 km d'asfalt amb dolor al peu dret des del minut 1. A Soto he agafat un ferri fins arribar a Santander. Cal dir que agafar el ferri és part del camino. El ferri m'ha servit per descansar I conèixer una noia molt agradable d'Oviedo. Un  cop a Santander, ciutat que ja coneixia, I sense ganes de  visitar-la, l'he creuat en direcció de Sta Cruz de Bezana. Dur, duríssim, durissíssim, així ha sigut el camí de Santander a Bezana. Carretera, molta carretera que no s'acabava mai, per moment tenia ganes de tirar-me a terra I que algú em recollís. Cal dir que un cop arribat a Bezana el camí fins a Boo de Piélagos ha sigut més amé. Camins d'asfalt entre falgueres m'han conduït al meu nou destí. A Boo he trobat un alberg molt acollidor on m'han rebut molt agradablemet. Després d'una dutxa, uns estiraments I un massatge a les cames he anat a dinar. He anat a parar a l'únic bar obert del poble. M'he menjat una hamburguesa boníssima acompanyada d'una gerra de cervesa. Després he anat a un parc a estirar-me una mica, s'ha de puntualitzar que un peregrí és com un sense-sostre però respectat, tothom t'admira I tothom t'ajuda, I si et veuen tirat en una parc ho troben la cosa més normal del món.
I què he fet després dedescansar? Doncs, tornar al bar. La Mari I el Justo, els amos del bar, són gent encantadora. He estat prenent unes cerveses amb ells I xerrant de difernts coses. Inclús he estat parlant amb la Rebeca, una nena de 5 anys, que m'ha ensenyat la seva particular forma de fer el pí. Com no m'he mogut del bar, he aprofitat per sopar, I ojooo, m'he menjat la millor tapa de sardines a la brasa de la història. Quin gust haver trobat aquest bar. Si un dia passeu per Boo de Piélagos no dubteu en passar pel bar Anievas I menjar una ració de sardines, espectaculars!
Ceratament, l'etapa d'avui ha sigut molt dura, però ha valgut la pena. Hi ha moltíssimes coses que em deixo d'explicar però haig de resumir una mica, sinó seria encara més pesat. Bona nit!